![]() |
| Badia dels Alfacs Delta de l'Ebre (Montsià) Octubre 2011 |
![]() |
| Delta de l'Ebre Platja de la Marquesa (Baix Ebre) Març 2011 |
![]() |
| Delta de l'Ebre Platja de la Marquesa (Baix Ebre) Març 2011 |
Sortides a la natura, fotografies i dibuixos.
L'Estany de Sils és un espai natural protegit inclòs en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i forma part de la xarxa europea d'espais naturals Natura 2000
Era un antic llac natural situat al terme municipal de Sils, comarca de la Selva
L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns 7 km quadrats, el que fa que es vegi sovint representat amb unes dimensions més grans que l'Estany de Banyoles a l'antiga cartografia de Catalunya.
Localitzat en una zona tectònica sense drenatge natural, les aigües de les rieres de Vallcanera, Caldes, Pins, el Rec Clar i la Torderola s’aboquen a la seva conca lacustre.
Com moltes zones humides en el passat, aquest llac era vist com una zona malsana. Al llarg dels darrers segles es va intentar drenar el llac amb l'objectiu de guanyar noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Els intents de dessecació no varen reeixir fins a l'any 1851 quan es va fer la sèquia que anava a desembocar a la riera de Santa Coloma. Les terres obtingudes amb la dessecació de l'estany es varen repartir entre la gent que havia fet la sèquia.
Amb el temps la conca de l'antic llac es va cobrir de prats de dalla on es deixava créixer herba pel ramat. Cap al darrer quart del segle XX les plantacions d'arbres per a usos comercials (pollancres i plàtans), varen substituir els camps de dalla originals.
Observacions ornitològiques fetes el dia 19 de març de 2011
2 Repicatalons
× Garses
3 Aligots comuns
1 Agró blanc
1 Gaig
≥28 Esplugabous
≥21 Martinets blancs
3 Cabussets
× Corbs marins grossos
18 Bernats pescaires
2 Mallerengues carboneres
2 Tallarols de casquet
2 Mosquiters comuns
1 Oreneta vulgar
1 Cadernera
× Polles d'aigua
× Rossinyols bords
4 Gavians argentats
× Xarxets comuns
× Ànecs cullerots
× Ànecs collverds

Data de l'excursió: 8 de març de 2011
Excursionistes: Joan Abelló, Domènec Anguera, Gemma Oncins i Laura Ponce.
El massís del Montgrí (Serralada Litoral Catalana) és un massís muntanyós a la vora del mar Mediterrani al nord-est de la comarca del Baix Empordà i que, de fet, constitueix la separació natural entre aquesta i la de l'Alt Empordà. Actualment, està distribuït entre els municipis de Bellcaire d'Empordà, l'Escala, Ullà i Torroella de Montgrí.
El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per una falla orientada d'est a oest, que es formà al mateix temps que la serralada del Pirineu. En alguns punts s'hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s'hi poden trobar nombroses grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus de duc, probablement perquè sovint hi nien els ducs.
És a la banda sud on hi ha els cims de major envergadura. D'oest a est hi destaquen els següents cims: Muntanya d'Ullà (308 m), el Montgrí (301 m), sobre el qual hi ha el castell del Montgrí, i el Montplà (311 m), propers a Torroella, i la Torre Moratxa (218 m) i Roca Maura (226 m), propers a l'Estartit.
A mig camí. Creu de Santa Caterina
Informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mass%C3%ADs_del_Montgr%C3%AD
Fitxa de l’excursió: http://muntanya.wordpress.com/2007/10/02/100-cims-castell-de-montgri-303-m/ (Bloc: PASSIÓ PER LA MUNTANYA)
Pel cim del Montgrí hi passa el GR-92. Molt ben senyalitzat amb les marques vermelles-blanques.



L'any 1987 va ser declarada zona d'especial protecció per a les aus i va ser ampliada l'any 2001.
Inclosa en la llista de zones humides internacionals (RAMSAR) (1994)
La llacuna de Gallocanta, pertany al Sistema Central Ibèric i és un dels ecosistemes humits més importants de la península i d'Europa Occidental.
A una alçada de 1000 metres la llacuna es troba en el fons d'una gran conca endorreica, és a dir, no té sortida al mar per mitjà d'un riu.
Tota la conca té una extensió de 54335 ha i la superfície de la llacuna n'ocupa 1330 en any molt humits. L'extensió de la llacuna depèn de la quantitat d'aigua que recull de tota la conca i del factor d'evaporació. Pot arribar a tenir fins a 2,5 metres de fondària o bé trobar-se completament eixuta. Malgrat tot, és la llacuna natural més gran de la Península Ibèrica i la llacuna salina més gran d'Europa continental.
En condicions normals, es parla d'un complex de llacunes format per tres unitats ben diferenciades: “el lagunazo de Gallocanta”, “el lagunazo grande” i a l'extrem sur un mosaic de petites llacunes.
A la llacuna es produeix una precipitació carbonatada provocada per efecte de l'evaporació. Les condicions de salinitat en nivells d'aigua alta són de 16 g/l i en nivells d'aigua baixa són de 105 g/l. Els cicles de sequera i inundació al llarg dels segles fa que no hi hagi presència de peixos.
La llacuna es troba dividida per les comarques del Campo de Daroca (Saragossa) i del Jiloca (Terol)
Hi ha un seguit d'itineraris que voltegen tota la llacuna amb 5 observatoris. També hi ha dos centres d'interpretació de la llacuna. Un es troba a la mateixa població de Gallocanta i l'altre a mig camí de les poblacions de Tornos i Bello.
El gran tresor faunístic de Gallocanta són les aus. Es poden observar més de 200 espècies si tenim en compte les nidificants, hivernants o de pas (80% de les aus que es troben a Aragó). Són especialment importants les aus aquàtiques (anàtides i limícoles) i estepàries
L'espècie singular de la llacuna és la Grua (Grus grus). Se'n concentren fins a 70000 en els moments de la migració. La mitjana a la llacuna durant tot l'hivern és d'unes 10000. La llacuna de Gallocanta es troba en una situació estratègica en la ruta migratòria entre les zones de cria al nord d'Europa i les d'hivernada al sud-oest de la Península Ibèrica. La pel·lícula fina d'aigua, que els dóna protecció dels depredadors per passar la nit i la possibilitat d'alimentar-se són els factors determinants per convertir la llacuna en una zona especial per a les Grues.
Al matí, les Grues marxen de la llacuna, on han passat la nit, i es distribueixen per tota la conca. Tota la conca està ocupada per grans extensions cerealistes. Van a menjar el gra que s'ha sembrat. Els pagesos de la zona fan un sobre excés de sembra (subvencionat per la Unió Europea) per facilitar la biodiversitat europea. Grups de grues es poden veure per tots els camps de cereals. Cal advertir que són molt desconfiades i és molt difícil acostar-si. Al capvespre tornen cap a la llacuna convertint aquesta entrada als dormidors en un espectacle de grans dimensions. Grups de grues, a voltes en formació de “V” entren a la llacuna sense deixar de fer els seus reclams sonors i de llarg abast. Els millors llocs per fer l'observació de les grues quan entren a la llacuna són, el centre d'interpretació al sud de la llacuna (entre Tornos i Bellos) i a l'ermita del Buen Acuerdo (extrem nord).

Dates de la visita: 4-5-6 i 7 de desembre de 2010