Tots tenim records d'infantesa que ens han deixat petja. Una petja gravada al cervell i que no ens en podem desempallegar.
L'àvia Pepita ens portava setmanalment a distreure'ns a mon cosí i a mi mentre els pares treballaven.
Recordo grans sessions de cinema doble al cinema Ducal del barri del Clot. Les meves pel·lícules favorites eren les d'en Tarzan. Us puc ben assegurar que les he vistes totes. Mentre ell, la Jane, en Boy i la Xita saltaven de liana en liana jo memoritzava paisatges i una paraula que en Tarzan repetia incessantment i que no sé que volia dir però que em semblava màgica i que m'obriria les portes i el cor dels nadius africans si alguna vegada hi viatjava... la paraula era “ankawa”.
No sempre era al cinema, encara que era l'opció més econòmica perquè l'avi que tenia una barberia al carrer Mallorca penjava de la vidriera de la porta el programa doble setmanal del cinema i com a recompensa el cinema li donava unes entrades gratis que eren sistemàticament aprofitades per l'àvia i els seus dos nets. Les altres opcions eren anar a berenar el “rompeolas”, l'àvia en deia així, amb viatge en “Golondrina” inclòs on els tam-tams de la selva eren subtituits pel so d'un acordió. Per a mí era com viatjar amb la Katharine Hepburn i en Humphrey Bogart a bord de la “Reina d'Àfrica”. El meu safari particular acabava a les roques de l'escullera intentant capturar algun cranc que seria portat a casa i mantingut, sense cap mena d'èxit, en una galleda amb aigua de l'aixeta i un grapat de sal.
De tota manera l'opció més estimada i desitjada era la tarda que ens portava al zoo i que en el llenguatge de l'àvia era el “parque de les les feres”. Allà la meva imaginació es desbordava i davant de cada gàbia, tancat o fossat jo recordava el dibuix d'un mapa d'Àfrica de l'enciclopèdia “Geografia del mundo” que havia mirat mil i una vegades al llit estant.
La meva afició infantil per la natura i els animals potser va començar així. A mesura que m'anava fent més gran el meu pare, pagès fins que va venir a Barcelona amb gairebé 30 anys, m'explicava i m'ensenyava gairebé sense proposar-s'ho els noms dels ocells que sempre havien compartit amb ell les estades al tros, la vinya, els camps de cereals i els arbres fruiters de la Serra d'Almos. Amb la mateixa naturalitat que els nens d'avui aprenen les marques de cotxes, o de roba esportiva, o de... jo em familiaritzava amb el gafarró (mon pare em deia així quan jo era molt menut), la merla, el gaig, la perdiu, l'abellerol, la cadernera... i tants d'altres.
Com que tot hi ajuda cal fer esment del senyor Josep, porter de l'escala on jo vivia al Clot al carrer Coll i Vehí. El senyor Josep era de la Societat Ocellaire de Sant Martí i a la porteria de casa hi tenia una col·lecció de gàbies amb pinsans, gafarrons, verdums, caderneres, passerells... Cada matí penjava les gàbies, perfectament arrenglerades a la pared de les escolàpies. Aquella alineació de “capsetes” enreixades on a dins s'hi movien nerviosament petites boles de plomes i que omplien aquell tram de carrer, encara no asfaltat, d'una piuladissa incessant trencada pel refilet clar i potent d'algun tenor emplomallat, realment em fascinava. Recordo un munt de diumenges a la tarda ajudant-lo a netejar les gàbies mentre escoltàvem els resultats del futbol gràcies al carrusel deportivoque sortia de l'altaveu de la ràdio que tenia a sobre una nevereta de gel. Quan feia vacances escolars se n'emportava a la “caseta” que tenia muntada dins l'hort d'un convent al peu de Collserola on caçàvem vius petits ocells.
L'afició seguia creixent; els primers documentals per TV on en Félix Rodríguez de la Fuente es lamentava que les imatges no fossin en color, la seducció que el senyor Secundino Gallego Trigo produïa a través de la petita pantalla en el concurs “Un millón para el mejor” on aquell bidell de la Universitat de Barcelona ho sabia tot sobre els ocells... encara recordo que un any per Sant Jordi el pare i la mare em van regalar un llibre d'aquest senyor: “Aves indígenas de España”.
Però el gran salt va succeir quan el meu padrí, el tiet Josep em va donar diners per pasqua. Recordo anar a “La casa del libro” i demanar a una amable dependenta... un llibre d'ocells. La senyora em va recomanar el “Peterson” una guia d'identificació de les aus d'Espanya i d'Europa. Li dono infinites gràcies. Aquell llibre va ser la porta d'entrada definitiva al món de l'ornitologia.
A l'esplai vam fer un grup de natura i jo portava un grupet de companys i companyes i ens anàvem endinsant en aquest meravellós món. Veure amb els prismàtics un ocell i trobar-lo a la guia... és a dir “posar-li nom” era d'una emoció difícilment explicable... I ja no dic res si es produïa la visió en viu d'algun ocell que havia observat un munt de vegades en el dibuix inanimat de la guia.
La coneixença casual, però meravellosa, del senyor Joan (Joan Baptista Miró Tomás) de La Cava al Delta de l'Ebre en una de les expedicions que vam fer a l'esplai, amb els monitors en Claret Verdú, la Rosa Mª Piqué, en Jaume Escoda i en Miquel Feltrer i amb tota una colla de vailets de 13 i 14 anys on també hi havia la meva companya, la Laura Ponce... Durant força anys amb el “senyor Joan del Delta” ens va unir una intensa relació.
Els cursets d'ornitologia a la Unió Excursionista de Catalunya, la meva petita col·laboració a la secció de vertebrats al Museu de Zoologia on vaig conèixer en Salvador Filella. La creació per assemblea constituent de DEPANA on sóc soci fundador nº 5... van anar refermant aquesta afició que ha tingut alts i baixos però que mai ha estat abandonada.
Però retornem a la meva infantesa i a les meves visites al zoo. Jo volia fotografiar els ocells però no disposava dels aparells necessaris ni dels diners per aconseguir-los. Solució! Dibuixar-los. Vaig fer un munt de dibuixos a tinta. La meva il·lusió era pintar-los i especialment a l'aquarel·la. Recordo clarament que el zoo de Barcelona feia un llibret guia del parc i les il·lustracions eren dibuixets auquarel·lats. Em fascinava com amb unes taques aquoses, gairebé transparents i insinuants eren capaces de recollir tot “l'esperit” de l'animal i el feien clarament identificable, reconeixible, on hi destacaven els seus trets bàsics.
Quan vaig aprovar selectivitat els pares em van regalar un teleobjectiu fix de 400 mm i vaig començar a fer fotografies. Recordo que al vidre del 600, el meu primer cotxe, em vaig fer una enganxina que deia “Jo no caço, capto imatges”.
Ara la fotografia digital m'ha permés obtenir imatges d'ocells. La diapositiva i el paper eren molt cars i no podies arriscar-te a fer-ne moltes per aprofitar-ne una o un parell. Això la fotografia digital ho ha dinamitat... en pots fer un munt sense cap problema! Però encara n'he d'aprendre molt... la llum, la velocitat, la llunyania i... que no s'estan quiets redéu!
La informàtica m'ha permès ajuntar les dues aficions... la fotografia i el dibuix. Programes de tractament d'imatge permeten que aquella fotografia que no és totalment nítida i clara es pugui convertir en un dibuix, en un “apunt de camp”... Aquesta és la meva petita col·lecció de “Fotografies-dibuixos” de les meves captures. La imatge de l'ocell i l'aflorament del meus records, anècdotes i situacions viscudes és el que intentaré mostrar en aquest espai...
En aquest quadern de camp també hi anotaré les meves excursions, les visites a espais naturals... en definitiva, tot allò que em faci retrobar amb la natura i amb la meva infantesa... llavor del que sóc ara.
Gràcies
Delta del Llobregat. El Remolar-Filipines (Baix Llobregat)
Delta del Llobregat. El Remolar-Filipines (Baix Llobregat)
Delta del Llobregat. El Remolar-Filipines (Baix Llobregat)
Delta del Llobregat. El Remolar-Filipines (Baix Llobregat)
Delta del Llobregat. El Remolar-Filipines (Baix Llobregat)
Delta del Llobregat. El Remolar-Filipines (Baix Llobregat)
