GRUA (Grus grus)

Laguna de Gallocanta (Saragossa - Terol)
Desembre 2010

Laguna de Gallocanta (Saragossa - Terol)
Desembre 2010

Laguna de Gallocanta (Saragossa - Terol)
Desembre 2010

LAGUNA DE GALLOCANTA (Reserva natural)

Reserva Natural, proclamada pel Govern d'Aragó (2006)

L'any 1987 va ser declarada zona d'especial protecció per a les aus i va ser ampliada l'any 2001.

Inclosa en la llista de zones humides internacionals (RAMSAR) (1994)

La llacuna de Gallocanta, pertany al Sistema Central Ibèric i és un dels ecosistemes humits més importants de la península i d'Europa Occidental.

A una alçada de 1000 metres la llacuna es troba en el fons d'una gran conca endorreica, és a dir, no té sortida al mar per mitjà d'un riu.

Tota la conca té una extensió de 54335 ha i la superfície de la llacuna n'ocupa 1330 en any molt humits. L'extensió de la llacuna depèn de la quantitat d'aigua que recull de tota la conca i del factor d'evaporació. Pot arribar a tenir fins a 2,5 metres de fondària o bé trobar-se completament eixuta. Malgrat tot, és la llacuna natural més gran de la Península Ibèrica i la llacuna salina més gran d'Europa continental.

En condicions normals, es parla d'un complex de llacunes format per tres unitats ben diferenciades: “el lagunazo de Gallocanta”, “el lagunazo grande” i a l'extrem sur un mosaic de petites llacunes.

A la llacuna es produeix una precipitació carbonatada provocada per efecte de l'evaporació. Les condicions de salinitat en nivells d'aigua alta són de 16 g/l i en nivells d'aigua baixa són de 105 g/l. Els cicles de sequera i inundació al llarg dels segles fa que no hi hagi presència de peixos.

La llacuna es troba dividida per les comarques del Campo de Daroca (Saragossa) i del Jiloca (Terol)

Hi ha un seguit d'itineraris que voltegen tota la llacuna amb 5 observatoris. També hi ha dos centres d'interpretació de la llacuna. Un es troba a la mateixa població de Gallocanta i l'altre a mig camí de les poblacions de Tornos i Bello.

El gran tresor faunístic de Gallocanta són les aus. Es poden observar més de 200 espècies si tenim en compte les nidificants, hivernants o de pas (80% de les aus que es troben a Aragó). Són especialment importants les aus aquàtiques (anàtides i limícoles) i estepàries

L'espècie singular de la llacuna és la Grua (Grus grus). Se'n concentren fins a 70000 en els moments de la migració. La mitjana a la llacuna durant tot l'hivern és d'unes 10000. La llacuna de Gallocanta es troba en una situació estratègica en la ruta migratòria entre les zones de cria al nord d'Europa i les d'hivernada al sud-oest de la Península Ibèrica. La pel·lícula fina d'aigua, que els dóna protecció dels depredadors per passar la nit i la possibilitat d'alimentar-se són els factors determinants per convertir la llacuna en una zona especial per a les Grues.

Al matí, les Grues marxen de la llacuna, on han passat la nit, i es distribueixen per tota la conca. Tota la conca està ocupada per grans extensions cerealistes. Van a menjar el gra que s'ha sembrat. Els pagesos de la zona fan un sobre excés de sembra (subvencionat per la Unió Europea) per facilitar la biodiversitat europea. Grups de grues es poden veure per tots els camps de cereals. Cal advertir que són molt desconfiades i és molt difícil acostar-si. Al capvespre tornen cap a la llacuna convertint aquesta entrada als dormidors en un espectacle de grans dimensions. Grups de grues, a voltes en formació de “V” entren a la llacuna sense deixar de fer els seus reclams sonors i de llarg abast. Els millors llocs per fer l'observació de les grues quan entren a la llacuna són, el centre d'interpretació al sud de la llacuna (entre Tornos i Bellos) i a l'ermita del Buen Acuerdo (extrem nord).


Dates de la visita: 4-5-6 i 7 de desembre de 2010

SANT JERONI - 1236 metres


Data de l'ascensió 28 de novembre de 2010.
Excursionistes: Joan Abelló, Domènec Anguera, Gemma Oncins, Laura Ponce i Laura Solanilla.


Montserrat és un massís que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana. S'enlaira bruscament a l'oest del riu Llobregat fins als 1236 metres del cim de Sant Jeroni. Altres cims són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgrós, Sant Joan, la Palomera...

Es troba situat a cavall de les comarques del Bages, Anoia i Baix Llobregat, i s'hi aixeca el Monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a una marededéu trobada, la Mare de Déu de Montserrat.

Va ser declarat parc natural l'any 1987.
Al llarg de mil·lenis, moviments tectònics, canvis climàtics i l'erosió han modelat un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argila.
El bosc mediterrani, on destaquen les alzines, és el tipus de vegetació predominant

BITXAC COMÚ (Saxicola torquatus)

Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines (Baix Llobregat)
Gener 2011


Las Bardenas Reales. (Navarra)
Octubre 2010

BARDENAS REALES (Parc Natural)

Parc Natural, proclamat pel Parlament de Navarra (1999)

Reserva de la biosfera, atorgat per l'Organització de les Nacions Unides per l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) (2000)

Les “Bardenas Reales” són un extens territori de 41.845 ha. semidesèrtic i despoblat, situat al SE de Navarra. Margues, guixos, argiles i gressos formen un paisatge característic, de relleu escarpat, ple de turons, forts barrancs... El clima és molt calurós a l'estiu, molt fred a l'hivern i amb una pluviositat escasa (350 l/m2).

Es poden diferenciar tres grans zones. “La Bardena Blanca” és la depressió central, amb terres blanquinoses i d'aspecte desèrtic. “El Plano” és una terrassa fluvial gairebé plana, amb sols provinents del riu Aragón. “La Negra” es caracteritza per l'existència de grans planures, formades per estrats horitzontals de roca calcàrea; els talusos amb cobertura vegetal de pins i alzines i la terra fosca li han donat nom.

En aquest immens espai natural hi ha representats diferents hàbitats, alguns d'ells de gran valor ecològic: pinedes, matolls, estepes, salobrars, zones humides, penyasegats, construccions humanes i conreus.

Una de les comunitats de fauna més singulars són les aus estepàries, adaptades a viure en llocs planers i esclarits. Aquest hàbitat es troba sobretot a la zona de “la Bardena Blanca”. Podem citar el tòrlit, la ganga, la xurra, la terrerola rogenca, la cogullada fosca, diversos còlits i per la seva raresa destaca l'alosa becuda. El pioc salvatge, el gegant de les zones estepàries, visita de tant en tant les zones de conreus de cereals.

Un altre grup d'aus destacat són les rapinyaires: voltor comú, àguila daurada, aufrany, duc, xoriguer...

Els mamífers es troben en tots els ambients, malgrat tenir un comportament molt discret i per tant difícils de veure: conill, llebre, guineu, toixò, gat mesquer, cabirol o senglar.


Existeixen uns itineraris perfectament senyalitzats per fer-los a peu, en bicicleta o en cotxe. Si aneu amb cotxe, potser el més interessant és un itinerari circular que rodeja el camp de tir de l'exercit de l'aire. Aproximadament a 1 km de la població d'Arguedas, anant per la NA-134 en direcció a Tudela, surt una carretera d'un 10 km de longitud que et porta a les Bardenas Reales per l'alt d'Aguilares i porta fins la caserna militar. A partir d'aquest punt surt la pista de grava d'uns 25 km que rodeja tot el camp de tir i permet passar per paisatges representatius del parc natural. Aquesta pista et porta als turons més representatius del parc: “cabezo de Sanchicorrota”, “cabezo del Rallón”, “cabezo de la Ralla”, “cabezo de Pisquerra” i “cabezo de Castildetierra”. Les sortides i postes de sol són realment espectaculars.


Observacions ornitològiques (30-10-2010) fetes seguint els itineraris per vehicles: aligot comú, alosa becuda, bernat pescaire, bitxac comú, cigonya blanca, cogullada fosca, còlit ros, cotxa fumada, esplugabous, estornell vulgar, garsa, merla, milà reial, pardal comú, pardal roquer, voltor comú, xoriguer comú i xurra.


També es va poder veure una guineu a la zona de l'embassament del Ferial.

PUIG DE SES CADIRETES - 512 metres.

Data de l'excursió 23 d'octubre de 2010

Excursionistes: Joan Abelló, Domènec Anguera, Gemma Oncins i Laura Ponce.

El Puig de les Cadiretes o Puig de ses Cadiretes és una muntanya de 512 del massís de l'Ardenya pertanyent a la Serralada Litoral Catalana que es troba entre els municipis de Llagostera a la comarca del Gironés i de Tossa de Mar a la comarca de la Selva.

COTXA FUMADA (Phoenicurus ochruros)


Punta de la Banya     Delta de l'Ebre     (Montsià)     Octubre 2011
 Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines. Platja (Baix Llobregat)
Gener 2011

Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines. Platja (Baix Llobregat)
Gener 2011

Delta del Llobregat. Maresma de les Filipines. Estació biològica. (Baix Llobregat)
Octubre 2010

ARPELLA VULGAR (Circus aeruginosus)

Delta del Llobregat. Espai Natural Remolar-Filipines. Aguait de la Maresma. (Baix Llobregat)
Abril 2011


Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines. (Baix Llobregat)
Gener 2011

Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines. (Baix Llobregat)
Gener 2011


Delta del Llobregat. Maresma de les Filipines. Aguait de la Bassa dels Pollancres. (Baix Llobregat)
Octubre 2010

PUIGMAL - 2910 metres.


Data de l'ascensió 2 d'octubre de 2010

Excursionistes: Joan Abelló i Domènec Anguera.

El Puigmal (anomenat també Puigmal d'Er a l'Alta Cerdanya) és una muntanya del Pirineu Oriental situada entre les comarques de l'Alta Cerdanya i el Ripollès i segurament una de les més emblemàtiques de Catalunya.

Està situat entre els termes municipals de Queralbs (Ripollès) i Er (Alta Cerdanya) i s'alça com el més alt dels cims que configuren l'anomenada Gran Olla que rodeja la Vall de Núria.

És un pic ample i arrodonit i la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són adverses. Al seu cim hi ha una creu de ferro forjat i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer:

“De puig en puig pel coll de Finestrelles

s'enfilen del Puigmal a l'alta cima

tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar”

Informació extreta: http://ca.wikipedia.org/wiki/Puigmal

MATAGALLS - 1698 metres


Data de l'ascensió 10 de juny de 2010

Excursionistes: Joan Abelló i Domènec Anguera.

El Matagalls és una muntanya del Massís del Montseny que es troba entre els municipis del Brull i Viladrau a la comarca d'Osona, i el del Montseny de la comarca del Vallès Oriental.

Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 294106001), juntament amb una creu de dimensions considerables, dedicada a Mossèn Cinto Verdaguer. En aquesta creu, entre altres plaques, n'hi ha una en memòria del també mossèn Jaume Oliveras i Brossa, excursionista, en memòria de qui es creà la Travessa Matagalls – Montserrat.

Informació extreta: http://ca.wikipedia.org/wiki/Matagalls

ROCA CORBATERA - 1162 metres

Data de l'ascensió 6 de desembre de 2009

Excursionistes: Laura Solanilla, Gemma Oncins, Joan Abelló, Laura Ponce i Domènec Anguera.

La Roca Corbatera és el punt més alt de la serra del Montsant amb 1162 metres d'alçada que es troba al municipi de la Morera de Montsant a la comarca del Priorat.

Informació extreta: http://ca.wikipedia.org/wiki/Roca_Corbatera

PEDRAFORCA - 2505 metres

Data de l'ascensió 6 de setembre de 2009

Excursionistes: Joan Abelló i Domènec Anguera

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gòsol, a la comarca del Berguedà. Forma part de la serralada del Prepirineu.

Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles anomenats “pollegons” i unides per un coll anomenat “l'Enforcadura”.

El Pollegó superior té una altitud de 2506 m. i el Pollegó inferior 2445m. L'Enforcadura se situa a 2356 m. i té una tartera a cada costat. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d'una serralada en continuitat han convertit la muntanya en una de les més famoses de Catalunya.

Etimològicament el mot Pedraforca esdevé del llatí “petra furca” (pedra forcada), per la forma de la muntanya.

Està situat dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró i, a més, els voltants del Pedraforca han estat declarats paratge natural d'interès nacional.

Els pobles del voltant són Gòsol (W) i Saldes (E); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes i també, per tant, entre la demarcació de Barcelona i Lleida, malgrat que ambdues poblacions es trobin a la comarca del Berguedà.

Hi ha moltes llegendes al voltant de la muntanya del Pedraforca, i per això ha estat i es considera una muntanya màgica.

Una de les llegendes més difoses diu que la nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes es reuneixen al Pedraforca (a Pedraforca, com diuen els habitants de l'indret) i saltes i ballen per sobre les argelagues.

Una altra llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: una nit de Sant Silvestre les bruixes celebraven un aquelarre al cim d'una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a Sant Miquel i a fer-li pergàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l'altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d'espasa va trencar en milions de trossos el cim de l'antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d'aquell cim a la tartera del Pedraforca.

Informació extreta de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pedraforca

BECADELL COMÚ (Gallinago gallinago)

Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines (Baix Llobregat)
Gener 2011

Delta del Llobregat. El Remolar - Filipines (Baix Llobregat)
Setembre 2010